web hosting short URLs photo sharing

No vaig a escriure massa sobre aquesta modesta arquitectura lítica perquè el tema ja va ésser molt ben tractat en aquestes pàgines per Pasqual Boira, i encara és fresca la comunicació sobre els paisatges de pedra presentada per Anna Moner i Sebastià Martínez durant les III Jornades Culturals de la Plana de L'Arc.

Visitant el sud de França a la recerca de les moles franceses que empraven els molins fariners de les Coves, em vaig trobar per atzar amb les barraques que podeu apreciar a les fotos. Crec que val la pena veure-les per comparar-les amb les nostres.

Se'n troben arreu dels terrenys pedregosos del Languedoc i de la Provença, integrades en un paisatge de pedra prou ben conservat. Les siluetes de les voltes encimbellades d'algunes semblent gegants encantats del cap al tard languedocien. Entre Uzès i Saint-Maximin se'n compten unes quantes. L'oficina de turisme d'Uzès forneix d'un plànol, "Le Tour de Carrignargues" on el visitant pot esbrinar el recorregut que li sigui més adient. D'altra banda, la zona entre Calvisson i Sommiers és particularment rica en "capitelles". Ningú se'n penedirà si deixa l'autopista i s'endinsa al si de la garriga gala esquitxada de barraques.

Els francesos les anomenen "Capitelles". Pareix que la tècnica de construir amb pedra seca, sense cap altre element d'unió, la van introduir els romans durant le seua expansió per aquestes terres. Després, pagesos i pastors n'han bastit fins no fa gaire. Nogensmenys la seua època daurada podríem situar-la des del començament del segle XVII fins les acaballes del segle XIX, és a dir, abans del desenvolupament dels mitjans de transport i de l'evolució de l'agricultura, que, a poc a poc, les va deixar obsoletes. Algunes formen part de les parets de pedra que delimiten les parcel.les. La carència d'altres materials, els transports difícils i lents, i la necessitat de col.locar la pedra obtinguda en artigar la terra verge per fer-la conradissa feren que els camperols, trevallant de sol a sol, es dediquessin a bastir aquestes meravelles que sortosament encara podem admirar. Se'n servien els pagesos per aixoplugar-se de pluges, vents i glaçades i per descansar una estona quan la feixuga feina del camp els aixafava. També les utilitzaven per guardar raïms. Penjats al sostre es conservaven sense malmetre's molt de temps i, fins i tot, esdevenien panses.

Quan canta la xixarra sota els rajos caniculars del sol estiuenc, quan els llangardaixos, les serps i les sargantanes es belluguen neguitosos pel camp escalfat, els rústecs pagesos languedociens troben la frescor i la pau interior ajaguts dins les capitelles, recordant els esforços i penúries dels seus avantpassats, aïllant-se del brogit de l'esbojarrada vida ciutadana i gaudint, encara que sigui poca estona, d'una vida que els costa abandonar i que ja no es troba enlloc. És el que em van manifestar tres pagesos vuitantins que encara hi van per passejar, mantenir-se en forma i tafanejar un poc els escasos esdeveniments que ocorren a frec dels camins rurals.

L'origen d'algunes capitelles es deu als pastors, que des de sempre n'han bastit a frec de la xarxa dels camins transhumants. Es distingueixen perquè adossat a la capitelle hi ha un tancat sense sostre, fet també de pedra, on sestejaven els ramats mentre el pastor i els gosssos ho feien a l'interior de la barraca. Poca diferència hi ha entre aquests tancats i les nostres corralisses.

Publicat al nº 65 (pàgina 8) del periòdic local "Tossal Gros" de les Coves de Vinromà